Del 10 al 13 de juny de 2025 va tenir lloc a Barcelona la REPROMOB Conference, un congrés internacional dedicat a l’estudi de les mobilitats reproductives i les transformacions del sistema reproductiu global, coorganitzat per diverses universitats i grups de recerca. Allà es van reunir algunes de les veus més rellevants en l’estudi de la reproducció assistida des de les ciències socials: antropòlogues, sociòlogues, psicòlogues, juristes i professionals de la salut de tot el món.
Teniu tota la info al web de l’esdeveniment aquí.
Vaig tenir l’oportunitat de participar presentant una ponència basada en l’article “La donació de gàmetes a Espanya, és necessària una reforma?”, que vaig escriure juntament amb les doctores Cristina Blasi (experta en dret) i Eugenia Borissova (especialista en demografia). L’article està acceptat i es publicarà al gener de l’any vinent. Esperem que contribueixi al debat, tan necessari, sobre el model espanyol de donació.
Una de les taules rodones més impactants va ser la que va comptar amb la participació de Lucy van de Wiel, autora de Freezing Fertility, i l’actual president de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), entre altres. Es van abordar diversos temes, entre els quals es va parlar del paper dels fons d’inversió en el futur de la reproducció assistida.
Es va discutir com aquests fons estan comprant grups de clíniques, imposant criteris empresarials i generant tensions profundes en els equips professionals.
Qui treballem en aquest àmbit ho sabem bé: ginecòlegs i embriòlegs amb vertadera vocació es veuen atrapats entre el desig d’oferir una atenció de qualitat i la pressió per complir amb indicadors com taxes de conversió, captació o altres exigències d’eficiència mercantil que desdibuixa el clínic i erosiona la confiança de les pacients, amb raó.
També es va parlar dels add-ons: tècniques complementàries que s’ofereixen com a millores, però que en molts casos manquen d’evidència científica sòlida. Que es justifiquin perquè “els pacients ho demanen” o perquè “si no, se’n van a una altra clínica” reflecteix clarament com la lògica de mercat s’imposa, deixant el metge com a simple executor.
El president de la SEF va arribar a afirmar que “en el futur sabrem que 8 de cada 10 coses que es fan avui en reproducció assistida seran reconegudes com a perjudicials”. Davant aquesta perspectiva, jo optaria per més prudència i menys inèrcia tecnocientífica.
A la mateixa taula es va mencionar un treball que em va impactar especialment pel seu objectiu de relacionar les cadenes de fertilitat amb lògiques de colonialisme reproductiu. El treball es titula
Vaig tornar molt interessada a llegir-lo, i després de fer-ho, m’ha deixat bastant
Una altra intervenció clau va ser la de Marcia Inhorn, autora d’una vintena de llibres, entre ells Motherhood on Ice, on analitza el fenomen de la congelació d’òvuls i l’anomenada “bretxa d’aparellament”. Visibilitza com les decisions reproductives es veuen condicionades per la precarietat, el retard en la formació de parella i les exigències del mercat laboral, qüestions que sembla que continuen en augment i veurem on ens porten.
El workshop Reproductive temporalities: experiences, technologies and care de l’últim dia va ser especialment revelador. Es van compartir experiències, recerques i reflexions que em van fer omplir pàgines i pàgines de la meva llibreta.
Em vaig reafirmar en una idea que porto temps defensant: necessitem escoltar més les ciències socials quan parlem de reproducció.
No tot es pot abordar des de la clínica, la tecnologia o el mercat. També és necessari comprendre el reproductiu com una qüestió profundament social, travessada per tensions de classe, gènere i poder.