Fa uns anys, una amiga em va parlar d’un seminari sobre Salut Mental Perinatal en Fertilitat i Reproducció Assistida que l’havia impactat profundament. Era organitzat per l’Institut Europeu de Salut Mental Perinatal, una institució que ja coneixia i admirava, en gran part pels llibres de la seva directora, Ibone Olza, que han significat molt per a mi ja que sentia que hi havia un paral·lelisme entre el seu recorregut i el meu, i ella ja s’havia convertit en un referent.
Des de llavors, sempre vaig voler assistir-hi, però any rere any em trobava amb obstacles: coincidia amb altres compromisos o arribava en un mal moment. El que no podia imaginar era que, quatre anys després, no només hi assistiria, sinó que participaria com a ponent en aquest seminari que tant admirava.
L’enfocament feminista i ecosistèmic del seminari és absolutament necessari per abordar els reptes en fertilitat i reproducció assistida. Durant la meva ponència, vaig parlar sobre una cosa que veig constantment en el meu treball: com els ritmes de la vida, les emocions i els dols no sempre encaixen amb els temps imposats pel sistema. A vegades, aquest sistema és el social, com va explicar Sara Lafuente en la seva ponència sobre mercats reproductius i la crisi de les cures. Va parlar sobre com el sistema laboral arrossega moltes dones a posposar la maternitat, mentre altres factors, com la manca de parella, se sumen a aquesta pressió.
Vaig reflexionar també sobre com, en els processos de reproducció assistida, les pèrdues i els esdeveniments poden ser tan aclaparadors que ens falten eines per processar-los, integrar-los o reflexionar-los. Potser hauríem de començar a pensar en aquestes qüestions abans que un
Un altre dels temes que vaig abordar va ser la necessitat de prudència en l’ús de tècniques de reproducció assistida. Sovint pensem que “més” (més òvuls, més tècniques…) és millor, però no ha de ser així. Barregem capitalisme amb vida i vincles, i oblidem que, tot i que aquestes tècniques han obert moltíssimes possibilitats, no sempre totes són necessàries.
Un moment especialment impactant del seminari va ser la ponència d’Ibone Olza sobre gestació subrogada. Va mostrar un vídeo disponible a YouTube d’una agència de subrogació durant el tancament de fronteres de la pandèmia, i com desenes de nadons s’acumulaven allà, plorant en els seus bressols amb unes poques cuidadores. Moltes de nosaltres, docents i alumnes, no vam poder contenir les llàgrimes.
El més inquietant és que, només quatre dies després del seminari, la cadena SER ha publicat una notícia que sembla treta d’una distopia: en alguns acords de gestació subrogada, els nadons amb discapacitat o problemes en néixer poden ser “retornats”, i si un nadó mor abans dels dos anys, prometen “reemplaçar-lo”.
Escoltar que un nadó mort pot ser substituït com si es tractés d’un producte és esquinçador. És difícil assimilar com hem arribat a deshumanitzar tant una cosa tan essencial com la reproducció, la vida i els vincles.
Aquest seminari em va recordar una cosa essencial: necessitem aturar-nos i reflexionar sobre el reproductiu abans que el desig o la urgència prenguin el control. Reflexionar sobre les nostres decisions i límits des d’un enfocament ètic, humà i connectat amb les nostres emocions és fonamental en un món que sovint prioritza els interessos del mercat per sobre de les persones.
Estic profundament agraïda per haver format part d’aquest espai, per aprendre, compartir i construir, juntament amb altres persones, una mirada més humana i conscient cap a la fertilitat i la reproducció assistida.