Al febrer de 2020 vaig participar en un reportatge per al diari ARA sobre la vitrificació d’ovòcits titulat “Congelar òvuls: el negoci de retardar la maternitat”.
En acabar l’entrevista, la periodista Lara Bonilla em va dir que veia diferències entre el meu discurs i el de la resta de biòlegs entrevistats, que es mostraven molt més entusiasmats al voltant de l’ús de la vitrificació d’ovòcits i de les possibilitats que aquesta tècnica obria. És així perquè la meva visió no és només la de la biologia sinó que també miro les tècniques de reproducció assistida com a psicòloga especialista en ecologia de sistemes humans i això em proporciona una anàlisi que inclou també l’emocional, el social o l’ètic.
Per aquest motiu la vitrificació d’òvuls és una tècnica que em genera sentiments trobats. D’una banda, sento que és una bona opció per reduir el nombre de cicles amb òvuls donats i per tant, un camí cap a disminuir la necessitat d’instrumentalització de les donants però per l’altra, estic convençuda que és un clar exemple de com els malestars socials s’intenten convertir en patologies individuals, per acabar medicalitzant-los i intentant-los “curar”.
L’arrel de l’increment de la popularitat i la demanda de la congelació d’òvuls són un conjunt de disfuncionalitats psicosocials més que necessitats personals.
Els motius principals que generen la necessitat de vitrificar els ovòcits són la precarització social que aborda fantàsticament Noemí López Trujillo en el seu llibre El ventre buit (2019), la infantilització psicològica o l’elevada càrrega negativa amb què es relaciona la maternitat, fruit de la manca de referents de maternitats satisfactòries.
D’altra banda, segons les dades que recordo d’un congrés sobre vitrificació d’ovòcits, la major part de les dones que vitrifica els seus òvuls, no els arribarà a fer servir. El primer motiu és que quedin embarassades de forma natural quan ho desitgin. El segon motiu és que no trobin la parella que busquen o el moment per ser mares. Aquest és el cas de Paula Vázquez, i ho explica al llibre Les No Mares: per a ella és com una seguretat per poder dir que si no sóc mare és perquè no vull, no perquè no pugui.
La tècnica en si comporta riscos semblants als d’una fecundació in vitro i té un cost d’al voltant de 2.000 euros, medicació a part. Els òvuls generaran uns costos de manteniment anuals, depenent de la clínica entre 200 i 300 euros anuals més o menys i mai tindrem la garantia que el procés funcioni en el futur.
En definitiva, tot i que es publiciti com una tècnica que allibera les dones del tic-tac del rellotge biològic, no hem de perdre de vista que a la base d’aquesta necessitat hi ha els models que hem introjectat (de productivitat, de maternitat, etc.) i probablement la manca de polítiques cap a una maternitat digna. Per tot això, és recomanable que abans de plantejar-nos congelar els òvuls, ens qüestionem com ens trobem respecte a la maternitat per no deixar-nos portar per les opcions que ens ofereix el sistema més enllà dels nostres propis límits.