La base teòrica de l’estimulació ovàrica per als tractaments de fecundació in vitro convencionals és que en cada cicle es desenvolupen als ovaris una cohort de fol·licles primaris. En teoria, cada fol·licle conté un òvul. Aquests fol·licles són hormono dependents i en un cicle natural, el cos va segregant un conjunt d’hormones per poder seleccionar quin d’ells és el de millor qualitat, que serà el que s’ovuli encara que en algunes circumstàncies poden ser 2 o 3. La resta de fol·licles, que no són el seleccionat, es quedaran a l’ovari i degeneraran.
La idea de l’estimulació ovàrica per a cicles de fecundació in vitro, és aconseguir que cap d’aquests fol·licles es perdi, donant hormones externes perquè tots creixin i els ovòcits del seu interior puguin ser captats mitjançant una punció fol·licular.
La idea és que quants més fol·licles tinguem, més òvuls, i quants més òvuls, més embrions i en teoria, més embrions, més possibilitats d’embaràs. No obstant això, això és una simplificació de la realitat perquè aquí estem tenint en compte quantitats, no qualitats. Quan analitzem la qualitat dels embrions resultants d’una fecundació in vitro convencional mitjançant tècniques morfològiques (les categories embrionàries A, B, C que fem servir els biòlegs per valorar el pronòstic implantatori de cada embrió) o analitzem la seva càrrega cromosòmica mitjançant diagnòstic genètic preimplantacional o quan cultivem els embrions fins a cinquè dia de desenvolupament, en pacients solem trobar-nos amb un o dos embrions viables per donar lloc a un embaràs. Al web de Pacific Fertility Center coincideixen amb aquesta observació, i expliquen que en general, les expectatives són que d’un total de 10 ovòcits obtinguts, 1 generi un embrió normal, especificant lògicament que aquesta taxa varia amb l’edat.
Llavors em pregunto, cal fer servir l’excés d’hormones que s’usa en els cicles convencionals per recuperar el màxim nombre d’ovòcits per després acabar descartant la majoria perquè s’evidencia que no són viables per donar lloc a un embaràs?
És curiós que la natura, a la qual no li agrada malgastar recursos hagi recorregut a aquest sistema de selecció ovocitària tan complex i que mitjançant Reproducció Assistida busquem millorar aquesta estratègia per acabar aconseguint un resultat similar.
Alguns investigadors han vist la incongruència d’aquesta pràctica i van començar a dissenyar tractaments amb estimulació a baixes dosis, o fins i tot en cicles naturals i a comprovar la seva eficàcia. El 2018 Nargund i cols. van fer una revisió de 20 treballs i en tots menys en 2 la taxa per embaràs per transferència va ser igual en els cicles a baixa dosi o convencionals. Un altre estudi amb més de 20.000 cicles també va mostrar un nivell similar de taxes d’embaràs comparant cicles suaus o naturals i convencionals. (Kato i cols., 2012).
Aquests estudis remarquen que els nivells d’estrès d’aquests cicles són menors que els cicles convencionals i lògicament són més segurs ja que es redueixen els efectes adversos.
En altres dos estudis, Farquhar i cols. (2017) i Martin i cols. (2018) on es compara la implantació dels embrions provinents de cicles suaus i convencionals, indiquen una millor implantació els que deriven d’estimulacions suaus.
Resultats similars van obtenir Almind i cols., també el 2018.
Com passa en altres casos, com en els estudis sobre els riscos dels tractaments, o els riscos dels nascuts de FIV, intentar reduir l’ús de fàrmacs en els tractaments no té gaire popularitat entre la majoria d’especialistes i les seves societats científiques, amb els seus respectius “socis col·laboradors OR, PLATA i ASSOCIATS”.
Tal com denuncia el Dr. Juan Gérvas, membre del col·lectiu de metges nogracias.eu, un aspecte especialment delicat és la contribució de la indústria farmacèutica a la formació mèdica, que inevitablement comporta biaixos a favor dels productes propis i presa de decisions clíniques irracionals.